Duresa temporal vs. permanent de l'aigua
La duresa temporal la causen els bicarbonats de calci i magnesi i precipita en escalfar; la permanent, els seus sulfats i clorurs, i no s'elimina bullint.
La duresa total de l'aigua és la suma dels ions de calci (Ca²⁺) i magnesi (Mg²⁺) dissolts, i s'expressa com a mg/l de CaCO₃ o en graus (1 ºHF = 10 mg/l de CaCO₃). Una part està associada a bicarbonats: és la duresa temporal o carbonatada. En escalfar l'aigua, els bicarbonats es descomponen, alliberen CO₂ i precipiten com a carbonat càlcic. Per això la calç apareix sobretot en escalfadors, resistències, rentavaixelles i circuits d'aigua calenta. L'altra part, lligada a sulfats, clorurs o nitrats, és la duresa permanent o no carbonatada: no precipita amb la calor i continua present a l'aigua calenta.
La distinció ajuda a triar el tractament. Escalfar només redueix la duresa temporal, i a costa de deixar incrustacions als equips. Per reduir-les totes dues es fan servir descalcificadors d'intercanvi iònic, que substitueixen el calci i el magnesi per sodi, o osmosi inversa. En els processos de rentat, la duresa que no s'ha eliminat es controla amb segrestants i quelants inclosos al detergent, que mantenen el calci i el magnesi en solució perquè no reaccionin amb els tensioactius ni formin dipòsits. Les incrustacions ja formades es retiren amb productes àcids.
Les anàlisis d'aigua solen donar la duresa total (per exemple, per valoració amb EDTA segons ISO 6059) i l'alcalinitat. Quan l'alcalinitat (com a CaCO₃) és menor que la duresa total, equival aproximadament a la duresa temporal i la resta és permanent. Les fitxes tècniques dels detergents indiquen la duresa màxima de treball en duresa total, sense distingir entre tots dos tipus.
← Tornar al glossari